Fava | NOTES DE L’ARTISTA: .-LA MEVA “REINCIDÈNCIA” ARTÍSTICA A VILANOVA (I PART)
16927
post-template-default,single,single-post,postid-16927,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,, vertical_menu_transparency vertical_menu_transparency_on,qode-title-hidden,qode-theme-ver-9.1.3,wpb-js-composer js-comp-ver-4.11.1,vc_responsive

15 set. NOTES DE L’ARTISTA: .-LA MEVA “REINCIDÈNCIA” ARTÍSTICA A VILANOVA (I PART)

Miguel A. Moreno Carretero,  – 9/12 de Setembre – Vilanova de Alcolea (Castelló) 

La meva “reincidència” artística a Vilanova durant aquests tres dies ve precedida d’una primera experiència amb els ciutadans fa dos anys, quan em van convidar a impartir un taller exprés d’art públic als barracons del col·legi. Fa uns mesos vaig rebre la invitació d’Eugeni Trilles, tècnic de desenvolupament local de l’Ajuntament de Vilanova, en aquella primera visita ja es parlava d’un projecte futur des de la creació contemporània. Per a mi és tot un plaer formar part, una altra vegada, d’aquests propòsits que, com brots verds, ja veig florir. Puix agraisc a Vilanova d’Alcolea i als seus habitants que m’hagin donat una altra oportunitat per a poder gaudir d’ells. La meva memòria de peix em va fer no controlar els noms, però sí em vaig quedar amb algunes cares i moments que vam viure i que ara, a la tornada, he recordat amb part dels ara components de FAVA. Festival de les Arts Vilanova d’Alcolea.

Per a començar, el nom m’agrada molt i el desenvolupament gràfic de la marca em va enamorar, quan Quique i Ángel em van contar el significat de la paraula en valencià, idioma que, per cert, començo a dominar gràcies a aquesta residència (bromes a banda). El primer que em va cridar l’atenció una vegada aterrat al poble, era la mancança de castellanoparlants, cosa que mai em va suposar un impediment, vaig entendre perfectament que el valencià està molt més integrat en estes zones que en altres on havia viscut anteriorment, però aquest tret no em va suposar cap problema, ben al contrari, m’emporto paraules i expressions dins del cabet que m’han unit encara més a esta terra.

Entendre un poble no és només veure la seva església o la muralla o els costums. Veure per primera vegada les faroles deformades pel calor de les festes de Sant Antoni o les ametlles, també ha format part del meu itinerari matutí. Gràcies a la meva escassesa d’hores de descans, he pogut gaudir de passejades en soledat per este poble. Cada matí em dirigia a la plaça del poble, eixa plaça on, a la manera de baròmetre del CIS, comptàvem quants s’asseien al bar de les cadires roges i quants al bar de les cadires metàl·liques.Com jo vinc de poble, entenc al ditet aquestes dinàmiques, absurdes però que com si no hagueren passat 80 anys de la contesa, encara ressonen en la divisió de classes d’este país anomenat Espanya.

Ben desdejunats, Eugeni es disposava a penjar els quadres d’aquesta simpàtica exposició documental d’Scarpia, exposició que, paral·lela al desafortunat Scarpia enyoro, es feia latent a més de 700 quilòmetres del seu epicentre. Ho vaig entendre aquella vesprada com un acte revolucionari. Veure com els joves del poble i els majors penjaven ells mateixos, a finestres i reixes, les fotografies de catorze anys de projecte, al mateix temps que m’havia de presentar davant de la grada, com un artista torero.

Aquest primer dia crec que ja va ser escalfament suficient per a comprendre que, encara que curts, estos tres dies s’han presentat intensos, per la meva part, em vaig llançar a una proposta a cegues, com a mi m’agrada, sense albirar quin seria el resultat de cinc paquets de fulls de colors, uns rolls de drapet, martell, claus i cola d’empaperar. Em cridava molt l’atenció el paisatge gris, les parets sense lluir i la invasió de garatges que es mesclaven amb la bellesa d’aquelles pedres que parlen de la història d’un poble amb més de XX segles d’història.

A les sis de la vesprada començava la meva xarrada presentació a la casa de la cultura, allí vaig explicar als meus paisans la meva manera d’afrontar una gran exposició, els projectes i, encara que de manera reduïda, transmetre els més de vint anys que porto treballant en açò de l’art. Passava la vesprada i vam plantejar un passeig amb els participants espontanis que s’anaven sumant al passeig, com si es tractés del flautista de Hamelín. La mirada del foraster envers un nou entendre, aquells racons com un llenç en blanc on plasmar la nostra creativitat ansiosa.

A primera hora de la vesprada, Saray (edil de turisme i joventut) tallava tots els paquets de fulls de colors, amb cara de no saber massa bé on acabarien però amb plena confiança en el cordovès, cosa que he sentit en tot moment. La confiança plena en les meves bogeries, una vegada tallats cadascun dels colors i plantejat el projecte, ens dirigim al col·legi per a fer una prova dels graffiti tangram o, com els he denominat, “Tangraffiti”. Vam disfrutar molt aprenent i simulant la dinàmica que proposaríem posteriorment al grup de més de vint persones que estaven disposades a treballar en el projecte.

(……)