Fava | NOTES DE L’ARTISTA: .-LA MEVA “REINCIDÈNCIA” ARTÍSTICA A VILANOVA (II PART)
16936
post-template-default,single,single-post,postid-16936,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,, vertical_menu_transparency vertical_menu_transparency_on,qode-title-hidden,qode-theme-ver-9.1.3,wpb-js-composer js-comp-ver-4.11.1,vc_responsive

17 set. NOTES DE L’ARTISTA: .-LA MEVA “REINCIDÈNCIA” ARTÍSTICA A VILANOVA (II PART)

Miguel A. Moreno Carretero,  – 9/12 de Septiembre – Vilanova d’Alcolea (Castellón)

 

En el primer passeig vam descobrir una seqüència de garatges oxidats i pintats del mateix color, va ser el nostre primer mural “tangraffiti” i crec que el que millor resultat ha tingut, per a mi personalment. Les pautes del cordovès, ajudat pel fantàstic equip FAVA, van fer que aquella melodia sonés estupendament, potser va ser la sort del principiant o les condicions que es van donar, però s’ha de dir que el resultat d’aquest mural crec que ha sigut aclaridor per a futurs projectes d’aquest tipus.

Paral·lelament al desenvolupament del mural, una paret gran al costat de la cooperativa ens va donar la possibilitat de realitzar un Spidertag, un grafisme geomètric fet amb drapet o llana encastat amb claus a la paret, expressió d’art urbà que, ara mateix, està molt de moda. Potser no hi ha més intenció que la de fer arribar als participants la idea que amb elements senzills, podem enriquir plàsticament parets o llocs que, a priori, no tenen cap encant. A la xarrada- presentació vam parlar de possibilitats plàstiques i, com última diapositiva, sempre m’agrada animar-los a que experimenten, només açò és el que pretenia amb les meves propostes d’intervenció en mural que, sense por a la tècnica, s’enfrontaran a intervenir en el seu propi poble. Ens va condir tant la vesprada que en tres hores ja havíem desenvolupat més de quatre intervencions de grans dimensions. Cansats, vam posar rumb al bar, a fer unes cerveses i sopar per a començar la tasca al dia següent. Era important planificar el dia següent per a que la proposta de projectar una paraula ens donés el temps suficient per a acabar l’últim mural. La nit de dissabte, cansats i tot, vam anar a projectar les paraules que donarien la benvinguda per una de les entrades del poble. Es va debatre, en primer lloc, si col·locar la paraula benvinguts i altres més cursis, però finalment es va optar per plantejar una expressió un tant irònica i que jugava amb el propi nom del festival: “FES EL FAVA”, crec que vol dir en castellà una cosa com “Hacer el loco” que, personalment, em semblava un xic provocador però l’altra part de mi em feia veure que eixa era l’expressió que els organitzadors havien escollit per consens i la més afortunada. No sé si la tècnica utilitzada va ser una errada del subconscient, però va eixir un neo trenkadís estil Gaudí o, encara pitjor, estil Calatrava. Però, bromes a banda, la tècnica era la idònia de nou, orquestrar a tanta gent.

A mode de documentació proposo fer un stop-motion del desenvolupament del mural, que servirà de complement idoni a la meva estància allí. A la velocitat de la llum i comptant amb la disponibilitat de l’equipo FAVA, el mural es completa en molt poc de temps. Tots van quedar contents i, prenent les respectives cerveses a la zona d’obra, complementades amb les del bar de les cadires roges. No cal dir que vaig menar paella per segona vegada consecutiva (no hi ha millor manera de rebre un artista grasset com jo que amb aquest plat tan deliciós, i, per suposat, tampoc puc deixar-me en el camí el salmorejo de Lola (la mare de Saray i Quique), que em va traslladar, per un moment, a uns cents de quilòmetres més al sud de la península.

La vesprada es planteja ociosa, visita a Fanzara, el poble MIAU (Museu Inacabat d’Art Urbà) i amb la nostra amiga Victoria Falcó, que va fer d’intermediària entre Vilanova i El Carpio. La visita a Fanzara ens va ajudar a traure a la llum converses de gestió cultural que crec que poden aclarir dinàmiques futures per al FAVA 365. La intencionalitat de construir un poble transvestit o no, la possibilitat de generar un projecte palimsèptic que sempre enriqueix i la sostenibilitat de les propostes permanents que és una cosa que, des de la meva experiència amb Scarpia, ara puc contemplar des de l’èxit i des del desencís. Se’ns fa de nit i ens traslladem en cotxe a Vilanova per a desmuntar per última vegada l’exposició de fotografies d’Scarpia i guardar-les a la carpeta rumb a El Carpio.

Dilluns torno a despertar-me prompte i, encara que esta vegada sense passejada pel poble, sí que vaig a l’Ajuntament i des del bar de les cadires roges, m’acomiado de tots els paisans amb qui he compartit estos tres dies inoblidables de residència. M’acomiado una altra vegada de la mare de Saray i de l’estanquera i, com a colofó, vam visitar la peça de Lara Almarcegui al poble d’Eugeni, Benlloch. Una obra que obri de nou el debat entre l’artista de renom, integració, pedagogies de l’art actual en entorns reduïts i expectatives de futur.

Extreure’n una conclusió clara d’una experiència tan variada i intensa no és fàcil, preferisc deixar obert aquest diari per a continuar escrivint en les pròximes i esperades visites a Vilanova, poble a qui agraisc que m’haja donat la possibilitat de reviure la intensitat de tres dies de setembre de 2016 al ritme de les màquines que, per aquesta època, pelen les ametlles.